Guille

L’inquietud per aprofundir en la construcció se’m va despertar durant l’autoconstrucció d’una cabana de fusta de 12 m2. La vam aixecar amb el meu germà, parella, amics i amigues en el jardí del darrere d’una històrica casa comunitària del barri de Sants, Barcelona, a on vivíem. El barri estava i está car, gentrificat, amb preus de lloguer abusius per un zulo qualsevol a on no pots ni fer un forat per penjar un quadro. Aprofitant la situació de privilegi que teníem amb l’habitatge,  vam decidir que podíem aprofitar espais en desús de casa nostra i transformar-los per a que hi pogués viure més gent.

La possibilitat de crear espais habitables, còmodes i assequibles, que un/a mateix/a pugui pagar, construir, destruir,  transformar, remodelar és una visió que sempre m’acompanya.

No teniem molts diners, ni permissos, ni moltes eines. Tampoc en sabíem molt. Només el que havíem vist en alguns videos de youtube, d’haver-me curtit cos i mans en feines físiques navegant pel món laboral i de fer apaños en les jornades de treball en espais socials i polítics del barri.

Però amb el que teníem vam tirar. I al cap de 4 messos molt intensos, i sense cap accident, vam aconseguir crear una nova casa, una caseta dins de la casa gran. Un habitatge humil i senzill, amb errors i acabats que es podrien millorar. Pero aillat, digne i acollidor, i on vaig ser feliç durant els dos anys que hi vaig viure. Després vaig marxar del barri cap a entorns més rurals.
 Anys després, aquella cabaneta encara resisteix en el cor de Sants, donant l’oportunitat a noves habitants per a que puguin refugiar s’hi i donar forma als seus projectes de vida.

El procés em va agradar tant que vaig decidir apostar per formar-me. Primer en un curs de fusteria al CIFO de Santa Coloma. I després treballant en empreses de construcció amb fusta..
 Allà vaig conèixer al Pau, fuster professional amb anys d’experiència, pirata, apañao i virtuós del DiY, inventor, un profesor chiflado, un autèntic autoconstructor. Surgió el amor… i la resta ja és història